Alguaire 1907-1914

Josep Lladonosa i Pujol neix un 28 de juny de 1907 a Alguaire (Lleida). Prové d'una nissaga de pagesos, de Casa Anastasi. Els seus pares, Josep Lladonosa Roca i Rosa Pujol Roma, van tenir quatre fills: Anastasi (que morí als 6 mesos), Rosa, Juli i Josep. Josep Lladonosa, doncs, serà l’hereu de la família. El pare, feu d’empeltador de mallols americans arran de la crisi de la fil·loxera. Segons les memòries de Josep Lladonosa i Pujol, el seu pare era d’”idees avançades” i es movia en un nucli de gent progressista com el Faustet de l’Armenté, seguidor de l’ideari de Francesc Ferrer i Guàrdia. Sabia una mica de llegir i fullejava 'L’Esquella de la Torratxa' i 'La Campana de Gràcia' (Setanta-cinc anys de records, p. 29-30). Es preocupà que els seus fills anessin a l’escola i sabessin llegir. Als tres anys en Josep comença a l’escola unitària d’Alguaire. (Trobareu la descripció de l’escola i de la primera mestra, la senyora Concepció, a 'Setanta-cinc anys de records', p.36-39). Els seus primers llibres de lectura de l’escola van ser 'El camarada' i 'La infancia' (Girona, Casa Dalmau-Carles).

 

Intern a l’Hospici de Lleida (1914-1924)

A causa d'una malaltia, el pare mort l'any 1914. La situació en què va restar la mare l'obliga a internar els seus fills Josep i Rosa, i més tard el Juli, a l’Hospici de Lleida (Maternitat i Casa de Misericòrdia –o Descalços-) a finals de setembre de 1914. Tenia 7 anys. Hi romandrà fins el febrer de 1924. Hi va seguir classes d’educació primària, però no li satisfan la petició per cursar estudis secundaris o de mestre. Les lectures a classe: 'el Juanito de Parravicini'. A les classes de la Casa de Misericordia, 'el Corazón de Edmundo de Amicis'. Fora de classe llegia, entre altres, En Patufet o el TBO des que va aparéixer al 1916. A dinar es llegia el 'Año cristiano'. A la Casa de Misericòrdia aprengué l’ofici de fuster i música [l’Escola de Música de la Casa de Misericòrdia i el llegat de Magí Pontí i els seus deixebles. Ramon Aguilar i Saureu. Antoni Mateu i Molas], mentre duria a terme una formació autodidàctica a partir de totes les lectures que foren al seu abast. [El traspàs de la beneficència de la Diputació a la Mancomunitat de Catalunya i les seves reformes - 'Setanta-cinc anys de records', p.81-83].

A Lleida amb l’ofici de fuster (1924-1926)

L'11 de febrer de 1924 sortia de l’Hospici. La mare, mentre, s’havia instal•lat en una casa del Canyeret amb la seva filla Rosa que també havia deixat l’Hospici. Es guanyava la vida en una parada de menuts de gallina i conill a la Plaça de Sant Joan. La caseta era al carrer de la Cigarra i Josep Lladonosa hi residí tres anys (fins el 1926) mentre, practicava l’ofici de fuster en diversos tallers (Josep Millàs, Josep Ribera, la funerària de Josep Borràs, la serraria de Joan Tapiol, Francesc Benseny i Bernardí Huguet. Trobareu més informació sobre la feina de fuster al nou Hospital Provincial a 'Setanta-cinc anys de records', p. 97 i sgs. El va marcar la relació amb Josep M. Prunera, persona de forts sentiments religiosos catòlics i Manuel Corberó, d’inquietuds socials i que més tard va pertànyer al 'Bloc Obrer i Camperol'. Les amistat i relacions amb joves de Joventut Republicana i la Cultural Catalanista. També són rellevant les seves inquietuds musicals, Lladonosa continua les classes amb el mestre Josep Vila i dirigeix un grup musical 'La Violeta'. Toca el trombó al ball de la Violeta i a la Sala de Joventut Republicana. [Les societats corals i els ball, La Violeta, La Paloma, L’Alegria, el Foment de la Sardana, el Ball de Joventut Republicana, Els Parranos i el garrotin el sandó, el Conservatori de música dirigit per Julià Carbonell. La revolució del jazz. La capella de la Catedral i Josep M. Llorenç. Antoni i Víctor Mateu]. Les lectures: Robert Robert, José Mákens, Angel Semblancat, José Maria Orense (La democracia tal com és), l’interès per l’arqueologia, la història i els temes religiosos. L’ingrés a les classes nocturnes de la Pia Almoina que donaven alguns professors de l’Institut, que era un ensenyament no reglat d’extensió de cultura general per obrers. Yela Utrilla, Innocenci Font i Salvador Roca i Lletjós les impartien. Importància del coneixement de l’historiador Roca i Lletjós que fóra el primer que l’introduiria a la història de Lleida i als arxius locals. Les classes del Centro Obrero, d’orientació catòlica. La conferència de Civera i Sormaní. [Els corrents catòlics. Els perseverants] [El catalanisme] 'Setanta-cinc anys de records', p. 113-116.

A Barcelona 1926-1927

L’abril de 1926 marxa a Barcelona i s’hi està fins al juny de 1927. Treballà de fuster a l’empresa 'Bastús, Queraltó i Companyia', a la secció del parquet. Treballà en obres d’antic o nou traçat del parquet: vaixells del port com el trasanlàntic Infante María Luïsa, diversos pisos de l’eixampla, el nou Cercle Equatre de Barcelona al Passeig de Gràcia que fou inaugurat per Primo de Rivera, a la mansió del comte de Bries, a l’aula magna de la Facultat de Medicina, a casa del futur ministre Portela, a la casa de Francesc Cambó a la Via Laietana. [A Setanta-cinc anys de records, p. 120 i sgs, reflecteix l’ambient obrer, les converses sobre temes polítics, lectures, etc.]. L’amistat amb Francesc Calvet. Prossegueix la seva formació autodidacta. El juny de 1926 es matricula a l’Escola del Treball. Les lectures a la Biblioteca de l’Escola: història, art, religió; la Història nacional de Catalunya de Rovira i Virgili, llavors en curs de publicació, les obres de Verdaguer, la Tradició catalana de Torras i Bages, Lo catalanisme de Valentí Almirall, les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, la col•lecció de L’Avenç. Els cicles de conferències i les excursions (Setanta-cinc anys de records, p 129-132). La compra de llibres als Encants: Història de Catalunya d’Antoni Bori i Fontestà, la Bíblia del pare Scio, obra del segle XVIII, El Criterio de Balmes, Geografia i Història natural d’Eliseu Reclus, la Historia de Jesús de Renan i la seva refutació per l’abat Darràs, el compendi d’història universal de Lavisse, novel·les, entre altres d’un autor força llegit llavors (Paul de Coch). A Barcelona tornaria tocar música a les festes majors de pobles de la comarca del Vallés. En quedar sense feina al juny de 1927, a causa de la crisi de la construcció, no va poder completar aquests estudis ni continuar l’estada a Barcelona i se'n torna a Lleida.

De fuster a periodista i mestre d’escola (1927-1931)

Tornà a Lleida, una ciutat que acabava d’inaugurar la seva nova estació de ferrocarril, que havia vist enllestit el nou Hospital de Santa Maria a la carretera d’Osca, i l’arquitecte havia acabat l’altar major de la catedral nova, amb les pintures de l’absis obra de Francesc d’A. Galí. Les revistes “Lleida” i “Vida Lleidatana”, destacaven en la vida cultural. Josep Lladonosa continuà l’ofici de fuster a la fusteria de Garcia-Girón on coneixeria l’adolescent Leandre Cristòfol i al taller dels germans Ripoll, al carrer La Palma, membres del moviment catòlic de “Els perseverants”, associat amb l’escultor Ramon Borràs i el daurador Bernabé Farré. La mare i els fills es traslladaven en una casa al carrer Tallada. Aconsellat, tanmateix, pels sacerdots germans Macarulla i Bonaventura Pelegrí, començà a preparar l'ingrés als estudis de Magisteri que encetaria el 1928, primer com alumne lliure i després oficial, per fer-se amb el títol de mestre el 1931. [Entre els professors d’aquella època Felip Solé i Olivé, una persona de la Lliga Regionalista, director del centre durant els anys de la Mancomunitat, tasca que tornà a reprendre en caure la dictadura, catedràtic de Pedagogia i Legislació escolar; Josep Pinyol i Mirada, membre de Joventut Republicana i professor d’Història; Jesús Sanz i Poch, d’idees esquerranes i catalanistes, que havia becari de l’Institut Rousseau de Ginebra i professor de literatura; Manuel Portugués Hernando que ensenyava matemàtiques, Josep Geli, professor de ciències i Agricultura; mossèn Ramon Reig i Prenafeta, professor de Religió i Moral; mossèn Manuel Pere Gómez, catedràtic de gramàtica, i mossèn Peña d’idees oposades al catalanisme. V. 'Setanta-cinc anys de record's, p. 149-150)] Alhora, Lladonosa que de ben jove havia mostrat una intensa afecció a la lectura, de manera particular històrica, literària i religiosa, va començar a publicar articles periodístics, alguns al “Diario de Lérida”. Aviat esdevindria redactor del diari republicà "La Jornada", per ocupar-se de la informació local diürna, fet que li permetria de deixar definitivament la feina de fuster. Si per una banda treballava per a un periòdic republicà, s'integrava en l'ambient catòlic, en particular a l'Acadèmia Mariana. També col•laboraria i s’implicaria intensament amb el butlletí de l’Escola de Magisteri, “Ilerda” i formaria part de l’Associació de Normalistes. A Magisteri viuria l’ambient d’obertura republicana que respiraven alguns professors (Pinyol, Geli, Sanz) i entre estudiants i que tindria el seu moment culminant amb la proclamació de la Segona República del 14 d’abril de 1931. Amb un grup d’estudiants visitarien Macià arran de la seva arribada a Lleida, el 13 de febrer de 1931, a la seva casa de la ciutat (on més tard s’ubicaria el col•legi Sant Jordi) –Vegi’s els seus Setanta-cinc anys de records, p. 156-158-. [Solé i Olivé va perdre la direcció de l’Escola Normal i aquesta anà a parar a mans de Josefina Uriz, comunista, professora de Pedagogia de l’Escola Normal femenina, que col•laborava a l’Ateneu Lleidatà amb conferències sobre psicologia i psicoanàlisi. Per la seva tendència comunista havia estat processada i enretirada de la seva càtedra durant la passada dictadura de Primo de Rivera.] [A les seves Memòries, Lladonosa narra que un dels homes alliberats el 12 d’abril fou Patricio Redondo i Moreno, mestre a Puigverd, a l’escola del qual hi va realitzar pràctiques escolars i s’hi va convèncer “de la vàlua” d’aquest personatge de “filiació anarquista, tant pel seu do de gents com per la seva capacitat pedagògica” - 'Setanta-cinc anys de records', p.163]

Mestre de minyons (1931-1936). L’activitat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya

De 1931 a 1936 va exercir de mestre, primer en escoles privades, a Tàrrega (Academia Técnico Comercial), Lleida (Col•legi Verdaguer, carrer Cavallers) i Almenar (1932-1933). Després aconseguí una interinitat a l’escola graduada de Cervera, una escola que responia a les noves directrius de la Segona República. S’hi estigué divuit mesos. A primers de l’any 1935 cessava de l’escola de Cervera i passava a exercir en una escola mixta a Vila (Vall d’Aran). Es presentà a les oposicions de 1933 i 1935. En aquestes segones va obtenir el segon lloc, si bé va poder entrar al cos de magisteri per les primeres en guanyar una reclamació sobre la situació injusta creada a les primeres, on havia restat arbitràriament col•locat a la llista. Poc després de les eleccions de febrer de 1936, passava a exercir de mestre de l’escola de la Guàrdia de Tornabous. A partir del gener de 1934, va iniciar un dietari pedagògic dipositat al seu Llegat a Alguaire, que és un bon testimoni del seu treball i de l’època. La guerra civil interromp el seu treball. A partir de 1931 s’integra a la Federació de Joves Cristians de Catalunya (la FEJOC), on trava amistat amb un dels seus millors líders, Francesc Castelló. Al llarg d’aquests anys la participació en la Federació fou una de les seves principals línies vitals, al costat de la tasca pedagògica. Tot i que Lladonosa assajaria de conciliar republicanisme i catolicisme ('Setanta-cinc anys de records', p. 151), al capdavall, la seva activitat religiosa el duria, després del 19 de juliol de 1936, a ésser destituït com a mestre.

La Guerra civil

Separat del cos de magisteri i després d’estades a Barcelona i Lleida, visqué l’experiència del bombardeig del 2 de novembre de 1937 del que ha deixat testimoni a les seves 'Memòries' (p. 228-229). A mitjans de novembre de 1937 va obtenir de la Inspecció de primer ensenyament de Tarragona el seu nomenament com a mestre substitut a l’escola de l’Albà (Santes Creus). El 1938, en fer-se noves lleves de soldats, s’incorporà a l’exèrcit republicà i visqué la batalla de l’Ebre, a la divisió, dirigida per Enrique Líster. La seva brigada arribà fins la serra de Pàndols. Ferit en caure d’una cinglera, fou apartat del front i estigué a l’Hospital de Sabinosa dos dies, es quan marxà a Barcelona i a l’Albà. Reincorporat al servei seguí l’itinerari de l’exèrcit republicà cap a França, on fou internat amb el seu germà Juli als camps de concentració de Prats de Molló i Arles, el febrer i començament de març de 1939, i, en decidir de retornar a Lleida, a Girona i al camp de concentració d’Horta on hi romangué el març i l’abril de 1939, fins que va rebre l’autorització per sortir i retornar a Lleida el 9 de maig de 1939. Josep Lladonosa en aquest trajecte reflecteix a les seves memòries l’animositat anticatalana dels vencedors.

La postguerra difícil a Lleida

La Lleida que va trobar Lladonosa al seu retorn, era ben diferent de la que havia abandonat. Els estralls de la guerra, dels bombardeigs soferts, i els resultats d’un any de línia de front, d’una banda, i el pes de les noves institucions de la dictadura franquista, amb l’ambient totalitari i espanyolista, els nous poders amb la Falange i la pressió del nacional catolicisme, dominaven la ciutat. La delació acompanyava les depuracions del moment. Si Josep Lladonosa havia estat destituït per catòlic, ara algun membre de la Junta Depuradora del Magisterio Nacional, el 1939, s’oposà a la seva rehabilitació com a mestre tot acusant-lo de republicà. Això no obstant, la seva depuració de 1936 pesà per a ésser readmès al magisteri i començar a impartir classes, el setembre de 1940, com a mestre provisional de l’Escola Annexa de la Normal de Magisteri. També una persona podia ésser multada per avalar algú titllat de “roig”. Així, Josep Lladonosa fou multat amb 200 pts pel governador civil Antonio Cremades per avalar un “rojo” que era un antic amic de les Congregacions Marianes, acusat d’haver treballat en indústria de guerra a l’exèrcit republicà [1942]. El 30 de març de 1940 es casava amb Concepció Vall-llebrera Peralta. Del matrimoni naixerien els seus fills Conxita (14 de febrer de 1941), Josefina (18 de març de 1944) que moriria als quatre anys, Manuel (18 de maig de 1946) i Maria Rosa (8 d’agost de 1952). El 1941, en superar unes oposicions, assumia la condició plena de professor d’aquesta escola. Els professors de Magisteri com la militant comunista Josefa Urís que havien presidit l’etapa republicana de l’Escola de Magisteri havien estat substitutïts per altres, com la directora Teresa Tuduri, addicta plenament la nova situació. Les tendències pedagògiques renovadores havien canviat amb un retorn a corrents tradicionalistes com els del Padre Manjón, un personatge del segle XIX, influència que desaparegué quan aquella directora es tralladà a Navarra. A desgrat del clima polític i ideològic del moment, Lladonosa procurà, com escriu a les seves memòries, d’aprofitar totes les circumstàncies per ensenyar a llegir en llengua catalana als infants, en bona part gràcies a la posició favorable del director d’aquell moment, José M. Portugués (Setanta-cinc anys de records, p. 278-279). El 1956 Octavi Mestres era designat director de l’Escola de Magisteri que suposà un canvi en l’ensenyament didàctic i pedagògic, amb menys posicions doctrinals i ideològiques i més obertura a les tendències europees que ja s’havien fet present abans de la guerra civil [Setanta-cinc anys de records, p. 277]. A les seves mateixes Memòries Josep Lladonosa ha descrit el nacional catolicisme lleidatà amb equanimitat i severitat crítica alhora (p. 285 i sgs.). Mostra tot el tramat del nacional catolicisme a la societat lleidatana, especialment el pes del bisbe Aurelio del Pino. D’una altra banda, manifesta que els catòlics en general veieren positivament la restauració del patrimoni, de les institucions com el Seminari, i del culte i la devoció religioses, fet comprensible atesa la passada persecució i la possibilitat d’expressar lliurement les seves creences. Però també enregistra que un petit grup (com els germans Quintillà) eren crítics amb aquest model religiós i altres, especialment antics membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, veien amb disgust la castellanització de la litúrgia i la devoció o bé s’integraven a l’Acció Catòlica, encara que amb una altra sensibilitat. Josep Lladonosa, a partir del seu catolicisme, col·laboraria amb diverses tasques religioses (Secció de Mestres d’Acció Catòlica, Acadèmia Mariana, la Casa de Crist Rei (Jesuïtes i Congregacions Marianes) o la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, reorganitzada per mossèn Ramon Espasa, que havia actuat abans de consiliari dels Joves d’Acció Catòlica. Així mateix en revistes catòliques com “Sígueme” de les Congregacions Marianes o “Forja” d’Acció Catòlica. Més tard col·laboraria a la revista “Acento”.

L’historiador

Al costat de la seva activitat docent, Josep Lladonosa endegava la recerca i la divulgació, escrita i oral, del passat de la ciutat de Lleida i del territori occidental català, fins a esdevenir l'historiador de Lleida per excel·lència i el seu cronista oficial. Per a aquesta tasca hagué de superar les circumstàncies difícils, esmentades, de la seva infantesa i adolescència, i suplir amb un gran esforç de formació personal la impossibilitar d’acudir a la Universitat. El seu entusiasme, constància, capacitat de treball i dedicació el feu superar tots els condicionaments, inclosos els recels que desvetllà en algun nucli oficialista pel seu tarannà independent i socialment i culturalment outsider, clarament diferenciat dels dictats del poder. De fet el seu decantament als estudis històrics fou relativament tardana, ja que, si bé va mostrar el seu interès pels temes històrics, artístics i literaris ben d’hora, va encetar la seva trajectòria amb la publicació, el 1944, de la seva monografia La antigua parroquia de San Martín (1944). La seva producció historiogràfica es desplegà en mig de l’absència de punts de referència sòlids i renovadors com el que hauria pogut representar un Roca i Lletjós si hagués continuat a Lleida. La historiografia local de la postguerra estava molt condicionada pel clima ideològic de l’època, encara que no manquessin alguns estudiosos de vàlua com Sol i Ballespí i el religiós Pere Sanahuja o l’activitat de la Secció d’Història, Art i Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El 1941 es reprenien els certàmens de l’Acadèmia Mariana, en els quals Josep Lladonosa seria repetidament guardonat, el que li permeté podar donar sortida a un bon nombre de monografies com El Roser (1947) o El Carmelo en Lérida (1953) i el 1945 ésser proclamat soci llorejat d’aquesta Acadèmia. El 1942 es creava l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a partir d’una iniciativa de l’any 1940, encapçalada pel president de la Comissió gestora de la Diputació Provincial Josep Maria Porcioles. Fou la màxima expressió de la cultura oficial lleidatana, del “leridanismo” i del lleidatanisme, juntament el grup del “Caliu Ilerdenc”, nuclis que Lladonosa definia com a exponent de l’antibarcelonisme i de l’anticatalanisme de les estructures locals del règim. Però també fou un espai per al conreu dels estudis locals i una plataforma de divulgació i publicacions. Josep Lladonosa hi fóra becari, col·laboraria a la seva revista “Ilerda” i en les exposicions com la dedicada a la Lleida Napoleònica, el 1947, o bé la commemoració del VIII centenari de la conquesta de Lleida de 1149. Tot i la seva activitat de becari i les seves col·laboracions i publicacions a l’IEI, el seu nom fou refusat com a membre de la institució el 1945, per la seva condició de no universitari. El refús es va repetir el 1957. De fet no hi entrà fins el 1967, sota la presidència d’Antoni Aige Pascual a la Diputació de Lleida. Començà a escriure articles al diari local “La Mañana”, sobre biblioteques i literatura infantil, així com sobre temes històrics. Mantingué una polèmica, el desembre de 1939, amb Josep Tarragó i Pleyan, un dels personatges clau de la cultura lleidatana vinculada al règim i el lleidatanisme, sobre la cripta de Sant Llorenç [Tarragó fóra el Delegat d’Informació i Turisme i secretari de l’IEI]. El maig del 1948 tornà a topar-hi arran d’una crítica d’aquell, publicada a La Mañana el 11 de maig de 1948, contra l’opinió de Josep Lladonosa que discutia que la ciutat de Lleida fos el lloc de naixement de Sant Anastasi, tal i com exposava en el seu compendi d’història de Lleida (1947). El diari no va voler publicar la rèplica de Lladonosa i aquest deixà de col·laborar-hi fins el 1958, quan entrà a dirigir-lo Valentín Domínguez Isla i hi encetà la sèrie d’articles que donarien lloc a la publicació dels cinc volums de Calles y Plazas de Lérida, entre 1961 i 1978). Josep Lladonosa, a desgrat de les condicions de la vida local, es va poder obrir a horitzons més amplis. Hi contribuí la seva curiositat per les disciplines humanístiques nacionals i universals, la lectura dels historiadors catalans, la consulta de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, dirigit per Ernest Martínez Ferrando, amb el qual va travar una bona amistat i relació, així com amb altres historiadors que acudien a l’arxiu, i l’assistència als congressos d’història de la Corona d’Aragó. Entre aquests destacà el celebrat a Cagliari i l’Alguer a l’Illa de Sardenya el desembre de1957. Narrà les seves impressions d’aquest viatge i estada a “Serra d’Or”. Les relacions personals que establí amb historiadors catalans fou decisiva: Ferran Soldevila, Martínez Ferrando, Jordi Rubió, Miquel Batllori, Santiago Sobrequés, Vicens Vives, l’editor i estudiós Josep Maria Casacuberta, etc. Tot plegat li van permetre de superar aquell clima i les circumstàncies limitadores abans esmentades. En aquest sentit fou especialment decisiva l’obtenció, el 1953, del Premi Pròsper de Bofarull de l’Institut d’Estudis Catalans per la seva monografia sobre l’Estudi General, el qual li va permetre d’entrar en contacte amb el món cultural de la resistència catalanista. Així mateix, ingressà a la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis Catalans el dia de la concessió del premi. La seva visió historiogràfica i intel·lectual s’eixamplà. També conegué i acompanyà a Lleida l’historiador britànic Joh Elliot. Més tard, el coneixement de l’obra de Pierre Vilar fou igualment positiu. Sens dubte caldria destacar el mestratge, tant a través de la correspondència com dels contactes personals, de Jordi Rubió i Balaguer. Entre les seves nombrosíssimes monografies que aniria publicant ininterrompudament entre 1944 i la seva mort, destaquen l’esmentada La antígua parroquia de San Martín que va publicar aquest any i fou el seu primer llibre, El sitio de Lérida en tiempos de Juan II de Aragón (1945), el Compendio de historia de Lérida (1948), publicat per “La Editora Leridana”, una editorial creada per Estanislau de K. Montaña i Pradera (la mateixa editorial que l’any anterior havia editat el sibre sobre El Roser) Manuel de Montsuar,1410-1491 (1949), prologat per Ernest Martínez Ferrando, El desarrollo urbano de Lérida a través de su historia (1951-1952) que contenia les seves xerrades radiades a través de Ràdio Lleida, titulades “Divulgaciones leridanas”, L'Estudi General de Lleida del 1430 al 1524, que va obtenir el Premi Pròsper Bofarull de l'Institut d'Estudis Catalans l’any 1953, i que va suposar el seu reconeixement en la historiografia catalana, editat definitivament el 1970, El cardenal Remolins (1956), La ciutat de Lleida en tres volums a cura de l'Editorial Barcino, a la sevsa col•lecció “Enciclopèdia Catalunya” i que suposà un dels treballs de major maduresa de l'autor (1955-1959), Calles y plazas de Lérida, en cinc volums (1961-1974), que fou publicada, primer, en forma d’articles al diari “La Mañana”, les grans aportacions de la Historia de la Diputación de Lérida (1974) en dos volums i la Història de Lleida també en dos volums (1972 i 1974), que representa la síntesi de tot el seu treball anterior. El 1974 publicà la Noticis històrica sobre el desarrollo de la medicina en Lérida, fruit principal de les seves aportacions a la història de la medicina, que continuaria realitzant els anys següents, i de la seva col•laboració amb el Col·legi Oficial de Metges de Lleida que edità aquesta obra i altres textos seus. Així mateix assistiria i participaria als congressos d’història de la Medicina i col•laboraria amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1980 publicava una síntesi de la seva anterior història de Lleida amb el títol d’Història de la ciutat de Lleida, el 1980 a l’editorial Curial. Faria igualment la seva aportació a la història local amb obres com La Fuliola. Nou segles d'història (1080-1980) (1980), Història d'Alguaire i el seu monestir Santjoanista (1981), Ulldemolins. Història, costums i tradició (1981), Història de la Granadella, en col•laboració amb Josep Solé i Segarra, Història de l'Albi (1986), o la Història d'Artesa de Segre i la seva comarca que es publicà el 1990, poc després de la seva mort, a part de les seves col•laboracions a l’Enciclopèdia Catalana, a la part dedicada a la Regió de Lleida a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1983), publicada a Enciclopèdia Catalana, a la sèrie de l’editorial de Rafael Dalmau “Els castells catalans” entre 1967 i 1979 o la seva autoria de diversos llibres de la col•lecció “Episodis de la Història” de Rafel Dalmau Editor (La conquesta de Lleida -1961-, Manuel de Montsuar, president de Catalunya -1962-, Tragèdia de Llorenç de Montcada i els seus -1965- que motivà una correspondència erudita amb l’historiador gironès Santiago Sobrequés estudiós dels Montcada, La primera guerra carlina a les terres de Lleida -1965-, La Facultat de Medicina de l’antiga Universitat de Lleida -1969-, Escoles i mestres antics de minyons a Lleida -1970-, Lleida durant la Guerra dels Segadors -1971-, El bandolerisme a la Catalunya occidental(1473-1616) -1972-, etc. En la seva col•laboració, titulada, Les crisis històriques, del llibre esmentat, Lleida, problema i realitat (1967) assajà d’elaborar una interpretació sobre les línies de fons de la història lleidatana i dilucidar les conseqüències de les crisis històriques i dels seus successius redreçaments en l’evolució de Lleida. Les seves memòries, Setanta-cinc anys de records (1907-1982), editades el 1989, són un bon registre de la Lleida del seu temps. També va conrear la novel·la amb La fi de Macot (1960), novel•la històrica, i Un toll de sang a terra, ambientada en bona part a la Lleida de la Segona República, publicada pòstumament, i posà la lletra a les sarsueles del mestre Víctor Mateu La fi de Macot i El balcó del Serraller que s’estrenaren al Teatre Principal de Lleida, respectivament, el 27 de novembre de 1972 i el 9 de maig de 1980. També va escriure l’obra de teatre La Guillemota d’Àger. Col•laboraria a la premsa local i a les revistes lleidatanes “Ilerda”, “Ciudad”, “Acento” i “Labor”, de més a més de les fetes a “Serra d’Or”, al Butlletí del Centre Comarcal Lleidatà o en altres espais publicístics. Donà a conèixer també llegendes i anecdotaris lleidatans. El 20 de novembre de 1962, l’alcalde Francesc Pons i el regidor Jordi Sirera, catedràtic de ciències de l’Institut de segon ensenyament, varen promoure Josep Lladonosa a cronista oficial de la ciutat, tot i l’oposició d’algun membre del mateix ajuntament. El mateix any era nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Així mateix entrava a la Junta Provincial de Monuments de la qual fóra secretari fins el 1973. El 3 de maig de 1964, els dirigents i impulsors de la revista “Acento li feien un homenatge. El 1967, com hem dit, era nomenat membre de l’IEI.

Ciutadania i compromís civil

Amb les seves col·laboracions en el món religiós o en el dels normalistes d’abans de la guerra civil, Lladonosa palesà ben d’hora les seves inquietuds humanes, religioses i civils. També la seva sensibilitat catalanista, com enregistra a les seves memòries. Com explica aquí, des de les seves primeres experiències docents inicià els seus alumnes en la llengua i la cultura catalana. Continuaria. Quan retornà a l’activitat de mestre, el 1940, després del seu retorn i rehabilitat en la seva funció, i com hem indicat més amunt, aprofità totes les avinenteses per continuar ensenyant la llengua catalana i practicar activitats , com rifes de llibres, per donar a conèixer la cultura del país. En la mesura que milloraren les condicions externes, aquesta tasca divulgativa la va poder anar estenen a grups d’adults. Des dels primers cinquanta acudia a la tertúlia que es feia al Cercle de Belles Arts, amb antics republicans i catalanistes, vinguts de l’exili, sortits de la presó o que havien estat indultats. A les seves memòries esmenta noms com Epifani Bellí, Antoni Bergós, Antoni Vives, Josep Sabaté, Lluís Esteve, Josep Estadella, etc. Entre 1950 i 1956 acompanyava, sovint, grups de diferent procedència o edat a visitar la Seu Antiga, on comunicava la vida humana que travessava aquell monument i també els greuges patits després de 1707. El 1953 obtingué el premi Pròsper de Bofarull, fet del qual hem remarcat la importància, en posar-lo en contacte amb la resistència cultural catalanista a Barcelona. Fruit de diverses converses al taller de fusteria i escultura de Bernabé Farré i els seus fills va sortir la idea de crear un grup d’actuació catalanista amb l’objectiu de promoure l’ensenyament i la lectura de la llengua catalana. La materialització foren les seves classes de català en el seu domicili particular, cap a 1956. Joves com els germans Farré, Genís, Pardell, Santamaria, Rabinat, Cortés, etc., hi acudiren. Després vingué la coneixença de persones com Enric Farreny i Josep Vallverdú amb els qui compartien el mateix ideari catalanista i la seva col•laboració amb les iniciatives culturals del jesuïta Joan Arís a la Casa de Crist Rei (una mena de versió lleidatana de l’Acadèmia de Barcelona), la segona meitat dels cinquanta i inicis dels seixanta, a les quals s’afegí l’activitat del jesuïta Joan Gabernet que presidiria la renovació de les Congregacions Marianes els anys del Concili Vaticà II (si bé acabaria allunyat de Lleida, el 1966, pel bisbe Aurelio del Pino). Una de les activitats del grup del Pare Arís fou promoure una primera experiència d’escoltisme, a partir de 1957, que va dirigir Ramon Pardell. La tasca més exterior fou l’organització de conferències que va permetre portar a Lleida tota mena de personalitats: Miquel Batllori, Joan Triadú, Joan Fuster, Santiago Albertí, Ramon Fuster i Revés, Raimon Galí, Vicens Vives, Josep Sanabre, Josep Vallverdú, Enric Farreny, etc. El grup es traslladà posteriorment al Sícoris Club i amb noves persones esdevingé la Secció Onofre Cerveró del Sícoris Club que va continuar la mateixa activitat d’organització de conferències de personalitats de la cultura catalana, taules rodones, revistes parlades i col•loquis. El 1962 era convidat a Ceret (Catalunya Nord) per assistir a la proclamació d’aquesta vila com a ciutat pubilla, i hi parlaria sobre la incorporació a França d’aquest territori. Fou al domicili de Josep Lladonosa que el febrer de 1962 es creava l’Esbart Màrius Torres que, de primer i per molt pocs temps s’allotjà a la Casa de Crist Rei, per esdevenir quasi d’immediat una altra secció del Sícoris Club. També col•laboraria amb el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona i amb les Colònies Cantarelles d’Estiu de l’Orfeó Lleidatà, establertes a Tírvia l’estiu de 1968 (confirmar la data), en les quals explicava història de Catalunya als infants. L’Institut d’Estudis Ilerdencs es va voler sumar al clima d’obertura a la cultura catalana que s’estava produint per tot el país i el president Aige de la Diputació va promoure la constitució de la càtedra de cultura catalana Samuel Gil i Gaya, el 1967 (o 1966?), consolidada pel seu successor Josep M. Razquin. Josep Lladonosa es faria càrrec de les classes d’història de Catalunya, entre 1969 i 1972 –confirmar- (V. Setanta-cinc anys de records, p. 394) . Les conferències a les viles i pobles de les terres de Lleida i de més enllà eren una altra manifestació de la seva activitat. Els contactes amb l’Abadia de Montserrat i el Monestir de Poblet, conformaren un altre aspecte de la seva vida. També mantindria contactes, primer amb Unió Democràtica de Catalunya (Joan Sansa, Claudi Martínez Girona, Miquel Coll i Alentorn, Llibert Quatrecases, a finals dels cinquanta), amb persones dels grups que promovien la idea de “fer país” (Josep Espar Ticó, Jordi Pujol) i, més tard, amb el Front Nacional de Catalunya Joan Culleré, Ramon Barrull, Artur Vives). El 29 de juny de 1961 Lladonosa acollia Lleida els membres de la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis Catalans, presidida per Ferran Soldevila (Duran i Sampere, Jordi Carbonell, Osvald Cardona, Bassa i Armengol, Duran i Canyameres, etc.). A partir dels anys 50 i, sobretot seixanta, doncs, el clima cultural de la ciutat mateix va millorar. L’obra col·lectiva Lleida, problema i realitat, publicada el 1967, i en la que va col·laborar, juntament amb Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Vallverdú i Joan Gabernet, en fou un signe inequívoc. Fou en aquests moments, tanmateix, quan es va produir un projecte de segregació de les Terres de Lleida per integrar-les a la regió de la Vall de l’Ebre. Josep Lladonosa se sumà a la campanya del Centre Comarcal Lleidatà contra aquest intent i participà en el cicle sobre “Les Terres de Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes”, publicades en un llibre el 1971. [Relacions al Centre Comarcal Lleidatà amb Antoni Bergós, Joan Baptista Xuriguera, Ramon Costafreda i Batlle, Dolors Cubelles i Lladonosa, Eufemià Fort i Cogul, etc.] Fóra homenatjat a les Festes Populars Pompeu Fabra, celebrades a Ponts, el 7 i 8 d’octubre de 1970 (confirmar l’any). El 27 de març de 1973 es feia la presentació del primer volum de la Història de Lleida a l’Ajuntament i l’alcalde Joan C. Sangenís anunciava la concessió de la medalla de plata de la ciutat. El 21 d’agost de 1973, tanmateix, moria la seva esposa Concepció Vall-llebrera el que va significar un fort sotrac a la seva vida. Prosseguria, malgrat tot, la seva activitat. L’11 de maig de 1976 es casaria en segones núpcies amb Maria Morancho Roureda. Lladonosa col·laboraria en conferències amb els instituts i en els nous estudis de Lletres dels estudis universitaris lleidatans que havien reprès entre 1968 i 1971. Mentre es produïa la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, la transició democràtica, l’aprovació de La Constitució i l’establiment dels ajuntaments democràtics i de l’autonomia per Catalunya. En aquest període se celebraria el Congrés de la Cultura Catalana al qual col•laboraria Lladonosa. També col·laborava amb el Col•legi de Metges, col•laboració que fou fecunda com ja hem indicat més amunt. El 1972 el Col•legi li encomanà un llibre per commemorar la inauguració del nou local a la Rambla de Ferran el 20 d’abril de 1974. Fou l’obra esmentada Noticia histórica sobre el desarrollo de la Medicina en Lérida i altres publicacions i tasques. Hi actuà, de més a més, com a col·laborador cultural i assessor en qüestions històriques i lingüístiques. Participà en diferents actes de l’Associació de Col·legis Mèdics Catalans i als seus “Annals”, als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, entre el 24 i 27 de setembre de 1976, amb un treball, publicat, sobre La sanitat i la higiene entre Arnau de Vilanova i Jaume d’Agramunt (segle XIV), al congrés de Perpinyà de 1977, dedicat als historiadors de la medicina, al Primer Congrés de Pediatres de Llengua Catalana a Girona, el 1978, sobre La pediatria als antics hospicis de Lleida, al congrés celebrat a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, el 1980, sobre el còlera del 1885 a Lleida. En inaugurar-se la delegació de la Facultat de Medicina de Barcelona a Lleida hi dissertava sobre l’antiga Facultat de Medicina de l’Estudi General de Lleida. Un altre moment culminant fou la participació al III Congrés d’Història de la Medicina Catalana, celebrat a Lleidadel 4 al 6 de juny de 1981 amb una comunicació sobre Documents per a l’estudi de la Pediatria als establiments de Beneficència de la ciutat de Lleida. El 8 de juny de 1979 rebé un homenatge popular a la Seu Antiga, organitzat pel Col·legi d’Arquitectes amb el suport dels altres col·legis, l’Estudi General, altres entitats culturals, l’Ajuntament de Lleida, l’Ajuntament d’Alguaire i tots els partits polítics presents a la Paeria. Allà el nou alcalde de Lleida, Antoni Siurana, li imposà la medalla de plata de la ciutat, proposada des de feia anys, com hem vist, però que no es materialitzà el seu lliurament fins aquest dia. El 1980 decidia de donar suport a la candidatura de “Nacionalistes d’Esquerres” al Parlament de Catalunya, encara que no militava en cap partit polític. El 1982 obtenia el guardó de la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i publicava La nissaga de Montsuar, a cura de la càtedra de cultura catalana Samuel Gil i Gaya, del Institut d’Estudis Ilerdencs.El 1985 ingressava a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1988 publicava l’Anecdotari de l’Estudi General de Lleida (1297-1717), nova versió del que havia publicat a l’Editorial Barcino, el 1957. El 1989 apareixien les seves memòries, Setanta –cinc anys de records. 1907-1982, a cura de l’editorial Virgili&Pagès. Morí el 2 de febrer de 1990.

Llegat i Patronat Josep Lladonosa d’Alguaire

Poc abans de la seva mort Josep Lladonosa va lliurar el seu llegat a l’Ajuntament d’Alguaire. Aquest llegat es troba ubicat a l'interior de la biblioteca municipal d'Alguaire.

L'any 1989 es va fer entrega del primer premi Josep Lladonosa d'Història Local dels Països Catalans de monografies locals  i el 1992 es va establir el Patronat Municipal per a la gestió i promoció del llegat i del premi. Participen al Patronat l’Ajuntament esmentat d’Alguaire, l’Ajuntament de Lleida, el Consell Comarcal del Segrià, la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Lleida. S’ha catalogat el material del Llegat. El Patronat va procedir, així mateix, a organitzar cada dos anys unes Jornades de Sistemes Agraris.

Fins al 2010 s'han realitzat 21 convocatòries del Premi Josep Lladonosa d'Història Local dels Països Catalans i 7 edicions de les Jornades sobre Sistemes Agraris.

http://www.sistemesagraris.udl.cat/

 

Bibliografia bàsica

 

La relació bibliogràfica que segueix inclou els llibres publicats agrupats per grans àrees temàtiques. Sens dubte que algun dels llibres podria estar situat a més d’una d’aquestes divisions però s’ha inclòs en l’àmbit que considerem principal. Excepcionalment, i pel seu impacte historiogràfic i ciutadà, esmenten un reduït nombre de treballs publicats a obres col·lectives.

 

Lleida i la seva regió en la història de Catalunya

 

El sitio de Lérida en tiempos de Juan II de Aragón, Lleida, Artes Gráficas Ilerda, 1945.

Tendència de Lleida cap al mar, a VI Congreso de historia de la corona de Aragó, pp. 305-318, Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 1959.

La conquesta de Lleida, Barcelona, Rafael Dalmau, 1961.

La primera guerra carlina a les terres de Lleida, Barcelona, Rafael Dalmau, 1965.   

Les crisis històriques, a A.A.V.V., Lleida, problema i realitat, pp. 13-60, Barcelona, Ed. 62, 1967.

Invasions i intents d’intergració de la Vall d’Aran a França, Barcelona, Rafael Dalmau, 1967.

Naixement de Lleida contemporània, Barcelona, Rafael Dalmau, 1969.

Integració històrica de Lleida amb Catalunya, a Les terres de Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes, pp. 117-139, Barcelona, Pòrtic-Centre Comarcal Lleidatà, 1971.

Lleida durant la guerra dels Segadors, Barcelona, Rafael Dalmau, 1971.

El bandolerisme a la Catalunya occidental, 1473-1616, Barcelona, Rafael Dalmau, 1972.

Història de Lleida, Tàrrega, F. Camps Calmet, 1974.

Historia de la Diputación provincial de Lérida, Lleida, Diputación provincial de Lérida, 1974.

Lérida medieval. Tomo I (siglos XII-XIII), Lleida, Dilagro, 1974.

Lérida medieval. Tomo II (siglos XIV-XV), Lleida, Dilagro, 1975. 

Relacions entre Mallorca i Lleida a l’època medieval, Barcelona, Rafael Dalmau, 1976.

Lérida moderna. Epoca de los Austrias, Lleida, Dilagro, 1977. 

Lérida moderna. Epoca de los Borbones, Lleida, Dilagro, 1980

Historia de Lleida, Lleida, Segre, 1985-1986.

Història local

Compendio de historia de Lérida, Lleida, La Editora Leridana, 1948.

La ciutat de Lleida, Barcelona, Barcino, 1955, 1956, 1959.

Biografía de Borjas Blancas. De antiguo linaje, pero de oscura infancia, Lleida, Tipografía Selecta, 1956.

Almacelles, una vila amb dos mil anys d’història, a A.A.V.V:, Almacelles, visió d’un poble, p. 55-154, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Penya Barcelonista Lo Vilot, 1970,.

La Fuliola. Nou segles d’història, 1080-1980, Lleida, Ajuntament de La Fuliola, 1980.

Història de la ciutat de Lleida, Barcelona, Curial, 1980.

Ulldemolins. Història, costums i tradició, Santes Creus, Fundació d’història i art Roger de Belfort, 1981.

Història de la vila d’Alguaire i el seu monestir santjoanista, Alguaire, Ajuntament d’Alguaire, 1981.

Història de La Granadella, La Granadella, Ajuntament de La Granadella, 1983.

Història de la vila de L’Albi i la seva antiga baronia, Lleida, Ajuntament de L’Albi-Diputació de Lleida, 1986.   

Recull d’història de Térmens (amb F. Tamarit), Lleida, Ajuntament de Térmens-Diputació de Lleida, 1988.

Història d’Artesa de Segre i la seva comarca, Lleida, Ajuntament d’Artesa de Segre, 1990.

 

Desenvolupament urbà de la ciutat de Lleida

El desarrollo urbano de Lérida a través de su historia, Lleida, Divulgaciones Leridanas-Artis Estudios Gráficos, 1954.

Las calles y plazas de Lérida a través de la historia, Lleida, Ajuntament de Lleida-Artes Gráficas Ilerda, 1961-1978.

La ciutat de Lleida a través del capbrevament del 1382, a Estudis dedicats a Ferran Soldevila – Estudis d’Història Medieval, volum 6, pp. 61-92, Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Històrics-Institut d’Estudis Catalans, 1973.

La Suda, parròquia de la Seu Vella de Lleida. Problemàtica arqueològica i urbanística d’una antiga ciutadella, Lleida, Dilagro, 1979.

Estudi General de Lleida

Anecdotari de l’antiga Universitat de Lleida, Barcelona, Barcino, 1957.

Localización de la antigua Universidad de Lérida a la luz de los nuevos hallazgos arqueológicos y documentales, Lleida, Artis Estudios Gráficos, 1958.

L’Estudi General de Lleida del 1430 al 1524, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1970.

Anecdotari de l’Estudi General de Lleida, 1297-1717, Lleida, Virgil i Pagès, 1988.

Història de la Medicina a Lleida

La Facultat de Medicina de l’antiga Universitat de Lleida, Barcelona, Rafael Dalmau, 1969.

Noticia histórica sobre el desarrollo de la Medicina en Lérida (amb P. Solà), Lleida, Il·lustre Col·legi Oficial de Metges de la Província de Lleida, 1974.

 

Art

Notas sobre la Seo Antigua de Lérida (amb P. Sanahuja), Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1946

Visita a la Catedral Antigua de Lérida, Lleida, Artis Estudios Gráficos, 1965

El templo románico-gótico de San Lorenzo de Lérida, Lleida, IEI, 1972.

Biografies i història

Manuel de Montsuar : 1410-1491 : la historia de un gran carácter al servicio de las instituciones leridanas. Lleida : IEI, 1950.

Pedro de Sanahuja, último señor de Borjas Blancas. Lleida : Tipografía Selecta, 1953.

El Cardenal Remolins, Lleida, Tipografía Selecta, 1956.

Manuel de Montsuar, President de Catalunya:1410-1491, Barcelona, Rafael Dalmau, 1962.

Tragèdia de Llorenç de Montcada i els seus, Barcelona, Rafael Dalmau, 1965.

Arnau de Solsona, un mercader lleidatà a Tunis, 1218-1297, Barcelona, Rafael Dalmau, 1967.

El Barón de Mayals y la ciudad de Lérida, 1754-1765, Lleida, Tipografía Selecta, 1971.

Arnau Mir de Tost, Barcelona, Rafael Dalmau, 1974

 

Història i religiositat

La antigua parroquia de San Martín de Lérida, Lleida, Artes Gráficas Ilerda, 1944.

El Roser. Un capítulo de la historia de Lérida, Lleida, La Editora Leridana, 1947.

El Carmelo en Lérida. Monografía histórica escrita con motivo del VII centenario de la entrega del Santo Escapulario a San Simón Stock, 1251-1951, Lleida, Santuario Nacional de Santa Teresa del Niño Jesús, 1953.

La diócesis de Lérida desde los tiempos apostólicos hasta la invasión sarracena, Lleida, Imprenta Mariana, 1954.

El Real Monasterio de Santa María de Vallbona (octavo centenario de su fundación), 1157-1957, Lleida, La Editora Leridana, 1957.

La Eucaristía en Lérida, Lleida, Artis Estudios Gráficos, 1964.

El Monasterio de Santa María de Vallbona (Lérida), Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1973.

Santa Maria de Mig Aran (segons la història, la tradició i la llegenda), Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1984.

 

Tradicions, obra literària i memòries

La fi de Macot. Novel·la, Lleida, Arts Gràfiques Ilerda, 1959.

La fi de Macot (Zarzuela en tres actos de tema leridano).

La Guillemota d'Àger,  Àger : Centre d'Estudis Comarcals de la Vall d'Àger, 1985.   

Setanta-cinc anys de records, 1907-1982, Lleida, Virgili & Pagès-Ajuntament d’Alguaire, 1989.

Un Toll de sang a terra, Lleida, La Mañana-Ajuntament d'Alguaire, 1996.              

 

Altres

Escoles i mestres antics de minyons a Lleida, Barcelona, Rafael Dalmau, 1970.

Repertorio bibliográfico ilerdense, Lérida, Imprenta-Escuela Provincial, 1970.

Informe històric sobre els topònims Lérida-Lleida, Barcelona : Rafael Dalmau, 1977.

Barrull, Jaume i Enric Vicedo (2007): Josep Lladonosa Pujol. Mestre, historiador, ciutadà (1907-2007), Col·lecció la Banqueta, Ajuntament de Lleida.

 

 

 <Patronat